Encendre un interruptor o girar la clau d’una aixeta… per nosaltres és normal, és més, no entenem la nostra vida sense aquests actes quotidians, no en som conscients i a la majoria de nosaltres no ens importa que això no existeix en una part d’aquest món.

No vull dir-vos el que representa per aquesta altra part del món l’accés a la sanitat, l’educació, la alimentació i així un llarg etc…

Sense ser conscient del que anava a representar Àfrica en mi, un dia vaig decidir fer un voluntariat a Senegal suposadament per ajudar o satisfer el meu ego.

A Àfrica vaig descobrir totes les emocions que l’ésser humà pugui experimentar: els riures, els plors, l’alegria, la tristesa, la ràbia, la impotència, etc… totes amb tanta intensitat que van fer que tots els meus valors canviessin.

La realitat que he viscut en aquella part del món m’ha fet reflexionar sobre la diferència entre dos mons: el nostre i el d’ells… i només se m’acudeix la frase de “què injust arriba a ser!”

He conegut aquella part del món on la llum és escassa o no existeix, on aconseguir aigua són dues hores empleades en el pou… on l’accés a la sanitat és un privilegi de pocs i realment aquell món em té fascinat.

No vull ser el bagul dels records. Els que passem dels 55 anys en aquest món de glòria ja som una càrrega: no et volen en les feines, ets més lent pensant i físicament més limitat i al final el teu paper es redueix a fer d’avi. Em nego a acceptar el paper que se m’imposa socialment!!! Vull i puc aportar a aquesta part del món la meva feina, actitud i experiència, allà soc útil… No arreglaré pas el món però sí ajudaré a que algunes persones puguin viure millor, ho intentaré, és el que és just i em fa sentir bé.